ON S’ÉS VIST? (coses que no acaben d’entendre’s)

Com que els del MSN em van avisar ( o traslladava el meu blog al WordPress o desapareixia ) m’he mudat a esta nova dimensió. Des d’ací aniré escrivint el que se’m passe pel cap, de tant en tant. Comence fent un llistat d’incoherències que se’ns volen vendre com a veritats revelades. Podeu augmentar-les, o criticar-ne alguna, amb els vostres comentaris. Benvinguts i avant!

Un estat aconfessional que celebra festes religioses (La Immaculada, Nadal, Pasqua…)

Uns militars realitzant missions de pau?

(http://www.3cat24.cat/noticia/206533/altres/LONU-suspen-un-contingent-de-cascos-blaus-acusat-de-violacions-a-Costa-dIvori)

(http://www.3cat24.cat/noticia/101484/altres/Un-informe-de-lONU-denuncia-laugment-dabusos-sexuals-comesos-per-cascos-blaus-a-Kosovo)

Una democràcia que il·legalitza opcions polítiques.

http://luchadisidente.wordpress.com/2010/09/24/%C2%BFcondenar-no-condenar-esa-no-es-la-cuestion/

Qui la fa (els bancs i els mercats) no la paga (se’ls salven els deutes i, a canvi, se’ls regala deute públic; baixada de pantalons constant)

Paguen justos (pensionistes, funcionaris, poble treballador) per pecadors (especuladors- immobiliaris i borsaris).

El peix gran (castellà) denuncia que se’l menja el menut (català)

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Imposició_de_l’espanyol_a_l’Estat_Espanyol_contemporani)

Unicef (agència de l’ONU per a la protecció dels infants), Nike (multinacional que explota laboralment xiquets del Tercer Món) i Qatar Foundation (presumpta ONG d’un emir dictador) en una mateixa samarreta?

Tribunals  (Suprem, Constitucional) els membres dels quals no tria la ciutadania poden tombar lleis  (Estatut, Immersió, Consultes, LUEV…) votades per parlaments (o pel poble, en referèndums) per majoria absoluta i ací no passa res.

Ataquen mediàticament, sense pietat, el millor president de la història del FC Barcelona (2 Lligues de Campions, 1 Supercopa d’Europa, 1 Mundial de Clubs, 4 Lligues, 1 Copa del Rei, 3 supercopes estatals, 3 Copes Catalunya, 5 Joan Gampers;2 Eurolligues, 2 lligues ACB, 2 Copes del Rei, en bàsquet…) acusant-lo de lladre (furtar 3 milions d’euros) quan Núñez deixà un deute molt superior i de ficar-se en política (mentre fou president no tenia carnet de cap partit polític, tanmateix, Jesús Gil era alhora alcalde i tenia el seu GIL, Lendoiro es presentava pel PP a alcalde, i Caneda n’era militant, per no parlar de Santiago Bernabéu…).

(http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=76589)

Molt de cridar “NO A LA GUERRA” (2002-2003) quan eren a l’oposició però bé que augmenten les tropes a l’Afganistan i ausades que venen armes…Encara sort que ZP és pacifista!

(http://www.fespinal.com/espinal/realitat/pap/pap188.pdf)

(http://www.centredelas.org/attachments/601_inf6_cat_web.pdf)

(http://www.3cat24.cat/noticia/33185/altres/Quatre-ONG-denuncien-que-Espanya-ven-armes-a-paisos-en-guerra-o-que-vulneren-els-drets-humans)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Adéu Alcoi.

Assegura la tradició popular que les primeres passes en qualsevol àmbit deixen una petja eterna, inoblidable. El mateix riu -d’Alcoi o Serpis, tan se val- que mor on vaig nàixer (Gandia) naix on he començat una nova vida -tan curta, encara- professional, Alcoi, la ciutat escenari dels inicis d’aquest feinejar per les aules que, per satisfactori, el vull llarg i prometedor. Ha estat el temps d’un embaràs que he fet vida, entremig dels seus rius (Molinar,Polop, Benissaidó i Uixola, entre d’altres) a la ciutat dels ponts (mai te’ls acabes: des del viaducte de Canalejas, a la vora de l’Ajuntament, fins els de Maria Cristina -una joia del XIX- o Fernando Reig -símbol del XXI- per damunt del Riquer -o Barxell- i les antigues indústries, dels Tints, mig desballestades, camí del Parc de Cervantes i d’Alacant, respectivament; els de la Petxina i Sant Roc, menuts però necessaris, eficaços; o el de les Set Llunes, als afores, que només he albirat, de lluny, en l’aula estant; per sobre de la resta, el de Sant Jordi, d’encuny republicà, que lliga l’Alcoi antic, concentrat, i el nou, l’eixample) de dia i de nit, passejant, explicant, dorment. Fent via, en fi. D’ací a uns anys, quan el tour a què estem sotmesos els interins m’haja dut per tot València, del Cabriol i Ademús als Ports i el Maestrat, pel Vinalopó i el Baix Segura, de l’horta al secà,  litoral i turons… me’n recordaré del gran paisatge (en les altures, la Serra Mariola, el parc de la Font Roja -el volem nostre!- on, segons els més creients, la verge se li aparegué, en uns lliris, a l’humanista doctor Guerau, al S.XVII; l’ermita de Sant Cristòfol, i, allà dalt, com controlant-ho tot, els Barrancs del Cint i de la Batalla; un poc més avall, l’Ajuntament, cremat i restaurat, el cantó del pinyó, cruïlla de vies, l’acollidora plaça de dins -antic claustre agustinià-, la balena subterrània que és la Llotja; el museu d’història, ple de peçes valuoses -fins monedes, romanes i andalusines, i armes- que abans fóra ajuntament; el convent, vetust, dels Sants Joans, l’indret on Sant Jordi féu la seua contra els sarraïns, amb l’església que ho commemora adossada; les antigues muralles, amb les torres de n’Aiça i Na Valora, medievals, i l’arc, com no, de Sant Jordi, del XVIII; la casa de Cultura -antiga seu del Banc d’Espanya; el meu carrer de Sant Francesc, amb el campanar presidint-lo; la Glorieta, pulmó alcoià -ahir dels monjos, per Mendizábal del poble-, el Camí, amb l’asil per a ancians i desemparats, en ple procés de recuperació i, en acabat, el parc de Cantagallet, amb nivells, com més va més elevats; i, a l’altra banda del pont del patró, l’Albereda, farcida de negocis, aparadors, vianants i consumidors; i la Zona Nord, l’Alcoi recent: més i més blocs, quadrats, de finques) també, però, hi haurà un espai per al paisatge humà, més petit i temporal, però, per això mateix, més valorat. Ressonaran, així, memòria endins, la cridòria, indomable, pels corredors del Pare Vitòria – d’altra banda l’institut més antic del sud- els acudits de Raimon i Siba, la saviesa dels entesos -l’experiència és més que un grau- Pilar Maestro, en castellà, Francis, a la biblioteca, Assumpta i Carlota, d’educació física, Xelo, cap d’estudis, Carles Castillo i Adela, de clàssiques, el químic d’Almudaina; la simpatia de les conserges i Amando sempre, amatent, a la cafeteria; les ganes i la valentia dels interins (Jordi i Carles, els informàtics, Elena, de Naturals, Majo, l’economista, Pura, de matemàtiques i, com no, Alfredo i Marco, el galego, tots dos historiadors). Especialment, l’ajuda mútua i empatia dels companys/es del departament: Tere Botella, el cap seré; Vicent Romans, joia i passió pel país; José María, el meu assessor en geografia; Pablo Ferrer, sempre disposat a ajudar; Marco, de pas breu però ferm i Alfredo, de la quinta de la facultat, col·laborador imprescindible.
Les cares de l’alumnat -irremissiblement desfigurades pel temps- bo i dolent, acadèmicament. Excel·lents, en el fons, tots, fins els/les més queferosos/es (quina paciència!) com a persones.
 
I de les festes, què en puc dir? Només amb saber que compten amb la cavalcada dels Reis d’Orient més antiga del país, l’espectacle secular del Betlem de Tirisiti i els millors Moros i Cristians del món (estafetes, ambaixades, filaes d’andalusos, aragonesos, asturians o taifes, i quins trabucs…) hi ha prou. A bon entenedor…
Quant a gastronomia (olleta, pericana…) i licoreria (mentiretes, plis-plas…) en van ben servits, els alcoians.
 
Un poble amb una gran història: des dels jaciments del Salt i la Sarga, prehistòrics, fins la creació del municipi actual per Pérez de Arenós, al XIII, la Batalla amb els sarraïns, Sant Jordi i Mossén Torregrosa, el miracle dels lliris i Guerau, la industrialització precoç, la Internacional obrera i l’acarnissament amb “Pelletes“, després de cremar el consistori, el 1874; la nevada del 26, els bombardejos feixistes, la resistència, als refugis -Cervantes, el més famós-, la solidaritat de l’Hospital Suec-Noruec (cara) i l’ensorrament, provocat, de l’església de Santa Maria… la dura dictadura, reconstruïnt temples i perseguint idees (creu). L’onada migratòria arribada de les espanyes, als seixanta, per treballar a la indústria. Per fi, la democràcia. El futur, amb interrogants.
 
Un poble amb grans figures: els Albors, Carbonell, o Ferrandis, industrials; compositors com Joan Cantó, pare del primer pasdoble dels Moros i Cristians, Mahonet. Pintors com Gisbert (els Comuners de Castella, l’Afussellament de Torrijos…) al XIX, Emili Sala (l’Expulsió dels jueus) i Cabrera (Sermó soporífer)  després, en el tombant de segle, o Miró (L’home i la ciutat, Cab in l’Alcoià) avui. Enric Solbes, D.E.P, fins fa poc (Retrat de l’invisible) El químic Pare Vitòria, evidentment. Poetes, en català (Joan Valls, Cançó de Mariola) i castellà (Juan Gil-Albert, Mesa revuelta). Escriptores com la Isabel Clara-Simó (Dones, Homes, Júlia…). Homenots de l’humor com el Xavi Castillo, “Això ho pague jo!, (“Con la iglesia hemos topao“, 2006; “Climàtic circus” 2009, “Esclafamuntanyes”, 2010, preestrenada al Pare Vitòria) Cantants, com l’Ovidi, de l’homenatge a Teresa i la fera ferotge al sí, senyor, i tot en un català “a la manera de València“, amb el seu poble, Alcoi, “tan lluny del meu esguard, tan capbussat dins meu.” És per això que li manlleve al cantautor el poema -un entre tants- que li dedicà al seu poble, Alcoi. Per últim, quadres dels artistes Solbes i Miró.
 
EL MEU POBLE ALCOI
  
Té costeres i ponts,
música de telers;
té muntanyes que el volten
i li donen fondor.
Allí fan ser un riu
aigües brutes de fàbriques;
allí fan nàixer boira
del fum brut sense ales.
Eiximeneres trauen
en prova de treball
d’un poble que l’ofeguen
i que no mataran:
el meu poble Alcoi.Poble d’història d’homes
que han volgut llibertat;
poble tossut i obert,
carrancs, clavillat.
Com un gall matiner
canta i alça la cresta,
com si el seu horitzó
fóra fora finestra.
Hi ha també un raconet
que només el sé jo,
ple de flors a l’estiu,
ple de flors a l’hivern.
El meu poble Alcoi.
 

Allí hi ha un campanar
que en guerra el van tombar
i que després l’han fet
calcat com era abans.
Per vergonya de tots
i beneït pel clero;
la vergonya de fer-te
anar al teu enterro.
I encara té una font
roja i fresca tostemps;
com ella dóna vida
la primavera mou
al meu poble Alcoi.Allí fan unes festes
que a molts els dura un any
i que altres les esperen
sense pensar en el sant.
Són moros i cristians
que el cafè els fa germans;
sempre perden els moros
i guanyen els cristians.
Tants amos, tants obrers,
tan dolç i tan amarg;
ballen colors de festa
amb músiques i focs
al meu poble Alcoi.

 
Amb un Cantó Pinyó,
lloc de cita amb tothom;
amb el Barranc del Cinc
com dos braços oberts.
Allí hi ha una glorieta
que ensenyen als infants
i que els dóna cabuda
quan s’han cansat d’anar;
i els té fins que se’n van
al món millor que ens diuen;
rient pels qui li vénen,
plorant pels qui se’n van
va coneixent-t’ho tot
el meu poble Alcoi.
 
Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, l’Alcoià, 4 de febrer de 1942- Barcelona, Barcelonès, 10 de març de 1995)
 
 
  

  

  

  
 
ENRIC SOLBES, La memòria (i els núvols Léger)” dins “Retrats de l’Invisible” (2003-2008)
 
(Alcoi, l’Alcoià, 1960- Alzira, la Ribera Alta, 20 de desembre de 2009) 
 
 
  

 
 
 
Estendard d’Alcoi
 
ANTONI MIRÓ, l’Home i la ciutat.
 
 
ANTONI MIRÓ, “Cab in l’Alcoià” (2002)
  
(Alcoi, l’Alcoià, 1944-…)

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

9 D’OCTUBRE, PAÍS VALENCIÀ! PAÍS D’EUROPA!

Tornem a ser, un any més, al dia mater en què les hosts de Jaume I s’ensenyoriren de la ciutat de València qui, en avant, donaria nom al país que l’envoltava, el nostre. Més de cinc mesos d’angoixant setge, des de Russafa estant, foren necessaris perquè Zayyan signara la capitulació de la ciutat, el 22 de setembre. Com anem, de necessitats, els valencians (del Sénia al Segura, del Cabriol a Tabarca) d’efemèrides com la del Nou d’Octubre per remembrar la nostra malmesa -sovint inconeguda- història pàtria. Com acostume a fer celebraré, internàuticament, a la xàrcia de xarxes, la diada amb una xicoteta dosi literària, a càrrec de diversos autors nostrats.  Enguany posaré el punt de mira en el cap-i-casal de l’antic reialme, València. Al remat, ella fou l’escenari dels fets que hui commemorem: de primer, la presa de la ciutat. Tot seguit, la desfilada triomfal. No foren pocs els valencians andalusins que, amargament, des de l’exili al Magreb, cantaren les excel·lències de la perla de la Mediterrània, amb una malenconia que fa feredat. Manllevem-los, doncs, als uns i als altres, sarraïns i cristians, els mots.
 
"En arribar l’endemà, a hora de vespres, enviàrem un missatge al rei i al rais Abulfamalet, dient-los que per tal que els cristians saberen que la ciutat de València era nostra i així no els causaren cap dany, calia que col·locaren la nostra senyera en la torre que ara és del Temple. Ells ens respongueren que els semblava bé. Nós ens trobàvem, entre el llit del riu, el campament i la torre i, quan vam veure la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem, ens giràrem cap a orient i ploràrem dels nostres ulls, besant la terra per la gran mercé que Déu ens havia atorgat."
 
JAUME I (Montpeller, Occitània 1208- Alzira, la Ribera Alta 1276) Llibre dels feyts. (Versió lingüísticament modernitzada per Francesc Machirant, dins "Jaume I. Llibre dels fets. La conquesta de València" de la col·lecció Llegir en valencià, els nostres clàssics de la Fundació Bromera per al foment de la lectura.)
 
 
 
"On és València i les seues cases? On són els rierols fora de mare i els arbres esponerosos? Quin dolor pensar que del seu coll han arrabassat els collarets de les seues flors, que l’Albufera i el seu mar han estat privats dels rajos assolellats dels seus matins…"
 
IBN AL-ABBAR (Balansiya -València- 1199; Tunis 1260) (Traducció de l’original àrab)
 
 
"Per Déu! Quants amics que han marxat! Quants companys que han hagut d’abandonar la pàtria!… El desastre del Puig havia sigut l’avís premonitori d’aquella jornada, quan els lleons furiosos eixiren del seu amagatall… L’enemic, després, va prendre la capital, aferrant-se-li al coll com si fóra un corderet. Ai, València, la bella, l’elegant, l’esplendent!…"
 
IBN AMIRA (Alzira 1186- Tunis 1251) (Traducció de l’original àrab)
 
 
 
CANT DE VICENT
 
"… a unes tres milles de la mar, a la banda occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual hi ha cinc ponts…"
SIR JOHN TALBOT DILLON
 
 
Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Resurrecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida -si no tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella-
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells dies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàreu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
El metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial dels geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment als indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a València.
 
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (Burjassot, l’Horta 1924- València, l’Horta 1993) Llibre de Meravelles. Editorial l’Estel. València, 1971.
 
 
 
 
 
ODA IMPOSSIBLE A VALÈNCIA
 
                                                                               A Marc Granell

                                    Oh tu, ciutat o el paradís perdut!
                                                                        V. A. ESTELLÉS

                                   Mas, ¿quién señalará tus desconciertos?
                                                          J. PÉREZ DE MONTORO

Ja sé que et mereixies tant una oda,
ciutat meua estimada, una mena
de càntic, a la manera antiga,
però amb nova agudesa que el gènere permet,
gràcies al canvi inherent a les coses,
i a l’actualitat, com sempre rabiosa:
Ja sé que la mereixies,
l’oda digna de tu i del temps, el cant
que poguera expressar-te, tal com ets,
pam a pam, crit per crit,
de cruïlla en cruïlla,
que donara notícia d’aquest buit
o exili de tu en tu amb què et vas fent l’essència.
Ciutat, ciutat, per a poder-te dir
ara caldria una oda com un còdol,
tot reblert de paraules
que no vols recordar perquè t’invoquen
amb la importuna veu a tu deguda.

No ho esperes de mi, ciutat meua estimada,
escollida en l’amor i el dolor.
Jo no podré cantar-te
mentre que et fas desfent-te,
somrient i cansada com una puta vella
que convida, amb quina tendresa que s’ignora,
a gratinyar l’encallida carcassa
que denomina pell.
No, les paraules que tu mereixeries
no te les puc donar, perquè no sé
des d’on, perquè t’estime massa
—amb recança i amb odi, com tu a tu—
mentre et recórrec i em sé i et sóc tot teu.
Sincerament, no puc, i em dol de reconèixer
el cant i aquest tan nostre amor
encara incompatibles.

Seria tan fàcil, oh boja ciutat meua,
blasmar-te pel que ets: tan malmès i irrisori
entaulat de cartó,
coreografia patètica d’una cançó d’estiu
de la més baixa estofa, amb sol i mar,
palmeres i focs artificials entre aborígens
que somriuen i potser assassinen
alhora que somriuen, sota les tanques
sempiternes de la publicitat,
però publicitat al capdavall també,
cosmètica del pinxo,
que del renec en fa plasenteria.
Aquestes són les gales que t’estimes,
oh jungla casolana d’asfalt de sèrie b,
míser infern que ja no s’endevina
(i tanmateix ens crema tant com l’altre),
on qui entra perd, amb tota l’esperança,
el més remot vestigi de civilització.

Seria tan fàcil (i tan injust també)
de blasmar-te en la teua ceguesa,
en la forma pionera que tens de destruir-te,
brutal i incomparable, en guerra guerrejada
de tu i en contra teu, en la vana matèria
dels somnis que t’afonen dins un gris laberint
que et condemna a l’oblit, oh tu, ciutat
o pur advertiment del destí que ens espera:
un mer present continu on res no vol dir res,
on la infinita vanitat de tot
vol tornar a l’origen, molt més enllà del temps,
sense història ni objecte, sense límit ni anhel,
ni bellesa, ni amor, ni déus ni gràcia
de cap mena que puga imaginar la ment humana,
i sense redempció. L’oblit, només l’oblit
i l’oblit sempre: puntual desolació,
projecte involuntari
de tornar-nos al món senzill de la natura
a aquells que t’habitem.

Seria tan fàcil (i tan injust també)
de blasmar-te, jo, que només sóc en tu,
que és una acompanyada manera de no ser,
dissolt en centenars d’idèntiques
barriades anodines, en les vastes ruïnes
on, com jo, uns altres súbdits teus
dormiten renegant-te,
consentint-nos només gràcies a l’oblit mutu
—carrer del Triador, i de la Mare Vella,
de vella se’ns ha mort,
quina oda caldrà escriure’t, oh barri de Patraix,
oh Nuevo Centro, oh Cabanyal, Paterna,
Orriols o Benimàmet, extra-radi perpetu
on la infàmia esdevé arquitectura:
la més grotesca falla del gremi de l’absurd—,
negar-te o menysprear-te
(somiar que et negue o et menyspree)
seria la més baixa manera,
la teua, de ser teu.

No puc escriure una oda sobre tu.
No et deixes i no em deixes, ciutat meua,
estimada i horrible, inhòspita ciutat
on em trobe a ma casa.

Quan t’hages enderrocat tots els racons,
quan hages soterrat l’últim reducte
d’humanitat que fores,
quan t’hages afonat tan dins de tu
que ja sigues una altra, tota origen,
sense record ni rèmores.
Quan hages acomplert, a fi de comptes,
el designi que et mou i que no saps.
Quan sigues, a la fi, verge i estèril,
oh puta ciutat meua,
llavors ja t’escriuré el cant que mereixes.
 

ENRIC SÒRIA (Oliva, la Safor 1958) Compàs d’espera, Edicions de la Guerra, València, 1993

 

9 D’OCTUBRE

PAÍS VALENCIÀ! PAÍS D’EUROPA!

 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Adéu 2008!

Sembla mentida que hui s’acabe l’any 2008. Però si fa no res havíem entrat en ell! Una vegada més el temps marca, amb el seu ritme frenètic, una nova fita: el Cap d’Any. Ací està l’any 2009… i ha arribat per a quedar-se! (dotze mesets). A gaudir de la festa que cal estrenar gener amb bon peu! Els millors desitjos per a tots! Al record sempre quedarà un 2008 inesborrable (no ha estat un any qualsevol) que encara apurarem amb la party que ens espera d’ací a poques hores. Quina farra! I, com es desitgen els dramaturgs abans d’eixir a escena, MOLTA MERDA!
 
 
 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Feliç 9 d’Octubre!

Hui és el dia del nostre país. Fa 770 anys Jaume I va prendre possessió del cap i casal, creant dos anys després un nou estat: el Regne de València, esborrat del mapa el 1707 a sang i foc per la Nova Planta castellana. Però ací estem, vius encara. I, per a celebrar este 9 d’Octubre res millor que un poc de poesia patriòtica. La del Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924- València 1993) el poeta valencià més important del propassat segle XX, autor d’obres com "Llibre de Meravelles" (1971), "Horacianes" (1974) o "Mural del País Valencià" (públicat pòstumament l’any 1996). Vos convide a descobrir-lo, és fascinant. Gaudiu-lo! Au!
 
Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
 
I tindràs fam i tindràs sed,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentres dormen les tues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
 
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
 
Ja no existiràn les paraules
sino l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les sil.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
 
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntad d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no sia la del teu poble.
 
Potser et maten o potser
s’en riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
 
 
 
VI
 
res no em pot complaure tant com acabar la meua vida,
el meu obscur treball,
enllestint el cant general del meu País, el seu extens mural unànime de corbelles i veles,
de tarongers i magranes.
 
done les gràcies als déus per aquesta ventura.
 
arribaré, així, a la velledat o la mort
condecorat secretament,
amb pas segur i una oculta alegria.
 
tot el que he fet al llarg dels anys
no ha estat altra cosa
que una lenta, amorosa, minuciosa preparació
per aquest moment,
per aquest llibre,
per aquest cant.
 
com les clares gents d’alacant deixen el raïm
a l’aire i el sol del riurau
per intensificar el seu sucre
i esdevenir fondo delit,
em permetreu que mire la meua llarga feina de molts
                                                                            (anys,
 
deixant, com el raïm,
els meus pobres versos,
fins que ha arribat el dia de la feina major i més bella:
aquest cant general.
 
he recorregut, de banda a banda, el país.
l’he recorregut amb la plenitud del dia,
l’hora de les cigales i el sol,
de les roselles i el forment,
de la calma augusta dels tarongers i les llimeres.
 
he vist avançar els batallons de la nit
ran l’estupefacció dels alfalsos,
entre les moreres solemnes i humides,
vora la mar.
he sentit arribar la nit
a la inquieta riba dels rius on hi ha les coves,
on habitava l’home primitiu,
 
la costera de xàtiva, el barranc alcoià de la batalla,
la lluna d’horta de castelló,
la intacta meravella de gandia
-i enyore molt les pedres atònites de beniarjó,
justament les pedres disperses,
amb voluntat dura de síl·labes,
del palau d’ausias march.
 
açò no és la banalitat habitual d’un compliment de roses.
refusant tota mena de retòrica,
intensament recorde que he viscut,
que he viscut en un lloc concret,
entre unes gents concretes,
 
en un país concret.
 
 
dansen, per a mi sol, a la meua nit, al meu cor,
els guerrers de morella,
les gents d’algemesí,
puja una veu de vidre o d’aigua a elx,
avancen pels carrers els moros i els cristians,
les comarques de castelló.
veig la mar de peníscola, petita i de dentetes, de saliva
                                                                             (febril
ran les pedres del vell castell,
i veig la mar de dénia o xàbia, els pàmpols de teulada,
veig el migdia únic d’alacant.
 
 
he rebut, tot al llarg de la mea existència,
ben pocs regals,
sóc pobre i mai no me n’he queixat, d’ésser-ho acceptar-ho.
ara,
passats els dies,
més tristos que feliços,
amb més de cansament que de satisfacció,
m’adone
que els déus em deparen el millor dels regals:
ser poble,
ésser un entre tants,
i em sé ric per sempre,
per tota la mort,
i acceptaré humilment la meua mort,
quan ho determinen els déus.
m’enterraran com l’home de la cova negra,
no amb uns grans de forment en el cul d’una àmfora,
no amb els ferros revoltats d’unes eines,
com era el vell i ritual costum,
sinó amb el cansament epitalàmic
d’haver viscut,
amb horror i alegria,
els dies del meu poble
i haver-ne alçada l’acta.
 
 
ningú no em llevarà aquest orgull.
 
(fragment de "Mural del País Valencià" publicat, pòstumament, l’any 1996)
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Recordant València

Una vegada més en desfullar el calendari després de les sonades festes d’agost ens sorprén setembre obrint-nos les portes a la ritualitat quotidiana. Alguns tornen al treball, altres a l’estudi. I hi ha qui no sabem massa on estem i que va a ser de nosaltres.
Reconec que enguany la costera no és -per a mi- la de gener sinó la de setembre. És la primera volta en ma vida que no tinc un planning ben organitzat del que s’ha de fer. Fa molts anys, en la innocent  infantesa i la pavà de l’adolescència, m’esperaven el col·legi, l’institut, els companys i, en fi, la vida de sempre. Després fou fer-se major d’edat i encetar, cada més de setembre, un il·lusionant nou curs a València: els companys del pis (Xuxe, Mista, Batiste Rocco Siffredi,Albert, Bauxo, Kàiser i demés) de la facultat (estos no els dic perquè el llistat avorriria de tan llarg com és)  i el C.A.P (pocs però cracks) la llibertat de fer el que volguera quan  m’abellira, sense horaris, de perdre’m en la immensitat de la capi, de constitucions de la “cuca“, empatxamentes de kebab, sessions de filosofia de matinada, calades mal tossides (quins col·locons…), rialles que fan història, d’aguantar a la senyora feudal Maxi (buff!), fer-me’n un parell (o  més) a la Castillo, picarme-la al pàdel, córrer per Vivers o trencar-me la cintura en Betty Boop amb les veïnes més simpàtiques del món previ pas pel Colo, faltaria més!. 
Conten que les coses sols les valores quan resulta que t’han donat l’esquena i únicament existixen a la memòria. I, sí, sis anys a València calen fins el moll de l’os.  Més encara si l’últim ha estat el millor! Massa bons moments per a capir-los en un breu post, per no tindre un poquet (un muntó!) de malenconia. Però, com se sol dir, tots els matins ix el sol i s’endú la fosca. 
 
 
Publicat dins de General | Deixa un comentari